ESPÈCIES MEDITERRÀNIES
Taurons i rajades: alerta al litoral
La falta d’estudis fa difícil trobar una explicació a la proliferació de tintoreres i rajades a les platges
ELISABET ESCRICHE Barcelona
Tintoreres i rajades El Masnou, Premià de Mar, Torredembarra, Altafulla i
Blanes són cinc dels municipis que s’han vist obligats a hissar la
bandera vermella a les seves platges aquest estiu. El motiu: l’aparició
de tintoreres i rajades a pocs metres de la costa. Per què ha proliferat
la presència d’aquestes espècies a les platges catalanes? La resposta
és una incògnita. “Mai s’ha fet cap seguiment de les tintoreres ni de
les rajades al Mediterrani”, assegura el doctor en ciències biològiques i
expert en taurons Javier Guallart.
El biòleg Claudio Barría ratifica aquesta falta
d’estudis específics, però apunta una possible hipòtesi. “Les tintoreres
acostumen a recórrer grans distàncies i pot ser que estiguin emigrant a
alguna altra zona, buscant aliments o que simplement estiguin
desorientades perquè algun corrent oceanogràfic les hagi fet desviar del
seu rumb habitual”. Tanmateix, Barría també afegeix que té dubtes que
tots els taurons que han aparegut aquest estiu a Catalunya siguin de la
mateixa espècie.
¿Les tintoreres acostumen atacar les persones? “No
formem part la seva dieta”, ironitza Barría. De fet, mai s’ha confirmat
que hagin protagonitzat cap atac al Mediterrani. Però tot i que no es
tracta d’una espècie “gaire perillosa”, els biòlegs aconsellen no
interactuar-hi. “Qualsevol animal salvatge que se senti amenaçat pot
reaccionar de manera imprevisible. Som nosaltres els que envaïm el seu
medi”, insisteix Barría, que treballa en una tesi doctoral a l’Institut
de Ciències del Mar (ICM) sobre la importància ecològica de taurons i
rajades en ecosistemes mediterranis explotats. Aquests taurons viuen a
prop de la superfície, tot i que poden arribar a baixar fins a 600
metres, i fan dos metres i mig de llargada. Els més grans poden arribar
als 3,80 metres. “S’alimenten bàsicament de peixos i invertebrats”,
detalla Guallart.
Són uns animals que viuen una vintena d’anys i
tenen una mitjana d’entre 15 i 30 cries. El seu període de gestació és
d’entre 9 i 12 mesos. “És molt més fàcil que caigui un meteorit que no
pas que un tauró ataqui un banyista”, deixa clar Guallart. Cada any
moren en mans de taurons una desena de persones a tot el món i una
vuitantena pateixen algun tipus d’atac. Aquestes morts, però, es
concentren sempre als mateixos punts: Miami, Califòrnia i Florida.
Al Mediterrani conviuen 49 espècies de taurons, de
les quals una dotzena són “estranyes i amb pocs exemplars”. De les
altres 37 n’hi ha de totes les longituds: des de 50 centímetres, com el Galeus melastomus,
fins al tauró pelegrí, que és el segon peix més gran del món -pot fer
fins a nou metres de longitud- després del tauró balena. Segons la Unió
Internacional per a la Conservació de la Natura (UICN), un 42% dels
taurons estan en perill d’extinció i un 18%, a punt d’estar-hi. Entre
aquests últims hi ha les tintoreres. Per què? “Per la degradació dels
hàbitats marins naturals i la sobreexplotació de la pesca”, explica
Barría.
De l’altre 40%, un 14% no corren perill i d’un
altre 26% no se’n té informació. “Aquest últim percentatge demostra que
és un àmbit en què queda molta feina per fer”, alerta Guallart. Una
feina molt bàsica, en alguns casos, com establir un protocol d’actuació
per quan apareix algun exemplar de tauró a les platges. “Actualment,
l’únic que es fa és intentar amb una embarcació que l’animal s’endinsi
al mar”, destaca Guallart.
De rajades n’hi ha 34 espècies al Mediterrani. Les
més comunes al litoral català són la milana i l’escurçana. L’escurçana
és la que va aparèixer dilluns a la platja de Sant Francesc de Blanes.
Són petites, no acostumen a superar els 60 centímetres, i no són
perilloses per a l’home. “Ni ataquen els humans ni el verí del seu fibló
és perillós”, deixa clar Barría. Tot i així poden arribar a clavar-lo
per accident. El dolor seria més intens que el d’una picada de medusa.
“Per curar la ferida s’hi ha d’aplicar aigua calenta o anar al metge”,
concreta el biòleg.
